2.ca.10. El verb (repàs i ampliació)

Resultado de imagen de imatges verb català

Aquí tens una pàgina on podràs trobar els models de la conjugació verbal:

http://www.verbscatalans.com/mobil.php?forma=veure&verb=86841220100

 

El verb

Des d’un punt de vista funcional o sintàctic, podem afirmar que el verb, com a nucli del SV, és la categoria gramatical al voltant de la qual s’articula l’oració. Ara bé, des d’una perspectiva semàntica, podem definir el verb com la categoria que expressa una acció, una activitat, un esdeveniment o un estat.

 

Pel que fa a l’aspecte formal o morfològic, l’estructura del verb és complexa, ja que consta de dues parts prou diferenciades.

  • Lexema, també anomenat morfema lèxic, arrel o radical, que expressa el contingut lèxic del verb, és a dir, el seu significat.
  • Morfemes verbals, també anomenats desinències, o terminacions, morfemes que aporten la informació de mode, temps, nombre, persona i aspecte i que varien segons la conjugació i segons que el verb sigui regular o irregular.

 

Els accidents gramaticals

Es tracta d’aquesta informació continguda en les desinències verbals sobre el mode, el temps, el nombre, la persona i l’aspecte del verb.

 

Mode

Determina l’actitud de l’emissor respecte de l’acció, l’activitat, l’esdeveniment o l’estat que vol expressar amb un verb concret.

  • Indicatiu: presenta l’acció del verb objectivament.

Aquest matí ha nevat a la Cerdanya.

  • Subjuntiu: presenta l’acció verbal com una possibilitat o un desig.

Ai, si em toqués la loteria!

  • Imperatiu: l’emissor fa servir aquest mode quan vol expressar una ordre al receptor del missatge.

Veniu ara mateix!

 

Temps

Indica el moment en què es produeix l’acció verbal.

  • Present: present d’indicatiu i de subjuntiu.
  • Passat: passat simple i perifràstic, imperfet.
  • Futur: futur, condicional.

Nombre i persona

El nombre indica si el subjecte és singular o plural, és a dir, el nombre de persones que realitzen l’acció que expressa el verb.

 

La persona relaciona el verb amb un dels pronoms personals tònics que l’acompanyen: jo, tu, ell/a, nosaltres, vosaltres, ells/es. Ara bé, la presència d’aquests pronoms no és obligatòria en una oració, ja que el català permet l’elisió del subjecte en tant que les desinències verbals incorporen sempre la marca de persona i nombre.

 

(jo) estudio / (tu) estudies / (ell/a) estudia / (nosaltres) estudiem / (vosaltres) estudieu / (ells/es) estudien

 

Aspecte

Els morfemes aspectuals indiquen si l’acció està acabada i, per tant, és perfectiva, o bé està inacabada i és imperfectiva.

 

havia cantat (aspecte perfectiu)

cantava (aspecte imperfectiu)

 

Tots els temps compostos són perfectius. Pel que fa als simples, tots són imperfectius menys el passat simple, que és perfectiu igual que els compostos.

 

Les formes no personals

L’infinitiu, el gerundi i el participi no indiquen el temps de l’acció ni tenen morfemes de nombre i persona (el nombre del participi, juntament amb el gènere, és per la seva condició d’adjectiu).

 

L’infinitiu és una acció per fer: jugar.

El gerundi és una acció en desenvolupament: jugant.

El participi és una acció acabada: jugat.

 

L’infinitiu i el gerundi tenen formes compostes, formades amb el verb haver en infinitiu o gerundi i, com tots els temps compostos, pel participi del verb que s’estigui conjugant.

 

Infinitiu: estudiar / infinitiu compost: haver estudiat

Gerundi: estudiant / gerundi compost: havent estudiat

 

Les tres formes no personals presenten un caràcter dual, ja que, a banda de la funció verbal, en poden desenvolupar una altra, pròpia d’una altra categoria gramatical. 

 

Infinitiu = nom              El dinar se serveix a les 13.30 h.

Gerundi = adverbi       Es passeja cantant.

Participi = adjectiu      El forn està obert.

 

Remarques sobre les formes no personals

 

No es pot utilitzar l’infinitiu per donar ordres ni per expressar prohibicions. En català, les ordres es formulen en imperatiu, i les prohibicions en subjuntiu.

 

*No fumar.

No fumeu.

*Respectar la senyalització.

Respecteu la senyalització.

 

L’expressió de + infinitiu amb valor condicional és un castellanisme incorrecte.

 

*D’haver-ho sabut, hauria actuat d’una manera molt diferent.

 

Si ho hagués sabut, hauria actuat d’una manera molt diferent.

 

El gerundi només és correcte si expressa una acció simultània o anterior a la que expressa el verb de l’oració principal. El gerundi de posterioritat és incorrecte.

 

Acció anterior                            Es va tranquil·litzar havent trobat la solució del problema.

Acció simultània                        Baixava de l’avió picant de mans.

Acció posterior                          *El presumpte atracador va fugir a correcuita detenint-lo un veí del barri.

 

El llenguatge administratiu ha estès construccions de gerundi que no són correctes.

 

*Els òrgans superiors del club han promulgat un decret regulant l’ús de les noves instal·lacions.

Els òrgans superiors del club han promulgat un decret que regula l’ús de les nosves instal·lacions.

 

L’infinitiu no admet l’article definit davant seu, si és que no es tracta d’un infinitiu clarament substantivat.

 

*El tenir estudis obre portes sempre.                            T’has acabat ja el dinar?

Tenir estudis obre portes sempre.

 

Les formes personals

El sistema verbal del català està constituït, al marge de les formes no personals, per 17 temps distribuïts de la manera següent.

  • 8 temps simples
  • 7 temps compostos
  • 2 temps perifràstics (integrats en el mode indicatiu)

Els temps compostos es construeixen amb el verb haver més el participi del verb que s’estigui conjugant. El verb haver, en tant que actua com a verb auxiliar és el que aporta la informació gramatical (accidents gramaticals).

 

Els temps perifràstics (passat perifràstic i passat anterior perifràstic) es formen amb el present del verb anar i amb l’infinitiu del verb que s’estigui conjugant, en el cas del passat perifràstic, o amb l’infinitiu compost en el cas de l’anterior perifràstic

 

Les formes del present del verb anar que s’utilitzen per als temps perifràstics són vaig, vas, va, vam, vau, van. Per tant, les formes de 1a i 2a persones del plural no coincideixen amb les formes anem i aneu. També es poden fer servir les formes analògiques vares, vàrem, vàreu i varen.

 

El passat perifràstic és equivalent al passat simple, mentre que el passat anterior perifràstic és equivalent al passat anterior. La diferència és simplement d’ús, ja que els dos perifràstics s’utilitzen habitualment en els registres col·loquials i estàndards, mentre que el passat simple i el passat anterior es reserven per a usos literaris. En alguns dialectes occidentals com el valencià, però, el passat simple continua tenint vitalitat en els àmbits col·loquial i estàndard.

 

 

 

 

 

 

 

 

El subjuntiu està constituït per només 4 temps verbals, 2 de simples i 2 més de compostos, a diferència del castellà, en què hi ha un futur de subjuntiu i un futur perfet.

 

L’imperatiu és defectiu, ja que no té 1a persona del singular en tant que no té sentit que una persona es dirigeixi una ordre a si mateixa.

 

Les dues úniques formes d’imperatiu que en són autèntiques són les dues 2es persones, ja que tenen el seu origen en l’indicatiu. La dues 3es persones i la 1a persona del plural són prestades del subjuntiu.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Classificació dels verbs

Morfològicament, els verbs es classifiquen en tres conjugacions en funció de la terminació de l’infinitiu. Cada conjugació presenta una vocal temàtica que apareix en les diverses terminacions de cada verb.

  • 1a conjugació: és la més nombrosa. A més, és on s’incorporen els neologismes verbals (televisar, escanejar). La majoria dels verbs d’aquesta conjugació són regulars, llevat d’anar i estar.
  • 2a conjugació: és la menys productiva i la que conté major nombre de verbs irregulars.
  • 3a conjugació: presenta dos models, la forma pura (dormir) i la forma incoativa (servir). Els verbs incoatius són els que afegeixen l’increment –eix- entre el lexema i les terminacions gramaticals en el present d’indicatiu, el present de subjuntiu i l’imperatiu. No presenten gaires irregularitats, al marge dels canvis vocàlics que afecten el lexema d’alguns verbs com sortir i que veurem més endavant. Les irregularitats més destacables són les que presenten els verbs tenir, venir i eixir i els seus derivats.

Això no obstant, els verbs també es poden classificar segons altres criteris.

  • Criteri sintàctic: verbs predicatius (transitius, intransitius i ergatius) i verbs copulatius.
  • Segons la relació amb el subjecte: personals i impersonals.
  • Segons el valor gramatical: auxiliars i lèxics.
  • Criteri morfològic: regulars, irregulars i defectius.

 

Els verbs irregulars

 

 

Les irregularitats verbals es classifiquen segons si afecten el lexema, la desinència del verb o bé totes dues parts, tot i que les també és possible descriure-les segons la conjugació.

 

 

Irregularitats en la 1a conjugació

  • Els verbs acabats en vocal + –ar (ear, crear; -iar, canviar; -oar, lloar ; i -uar, actuar) porten dièresi a les tres formes del singular i a la 3a persona del plural del present de subjuntiu. També apareix aquesta dièresi a les dues 3es persones de l’imperatiu.
Subjuntiu Imperatiu
creï canviï lloï actuï
creïs canviïs lloïs actuïs crea canvia lloa actua
creï canviï lloï actuï creï canviï lloï actuï
creem canviem lloem actuem creem canviem lloem actuem
creeu canvieu lloeu actueu creeu canvieu lloeu actueu
creïn canviïn lloïn actuïn creïn canviïn lloïn actuïn
  • En verbs com els de dalt del tipus enjoiar, la -i- entre vocals desapareix davant les terminacions -ï, -ïs, -ïn: enjoï, enjoïs, enjoïn.
  • Els verbs acabats en consonant + –iar (estudiar) tenen tònica la -i- en les tres formes del singular i en la 3a persona del plural dels presents: estudio (*estúdio), estudies (*estúdies), estudiem, estudieu, estudien (*estúdien).

 

Irregularitats en la 2a conjugació

  • Els verbs jeure, treure i néixer, alternen les vocals -a- i -e- en el lexema. Hi escriurem una -a- quan la vocal del lexema sigui àtona i, en canvi, una -e- quan sigui tònica. 
jec trec neixo
jeus treus neixes
jeu treu neix
jaiem traiem naixem
jaieu traieu naixeu
jeuen treuen neixen
  • En els casos de fer, saber i péixer, la vocal del lexema serà sempre -a- quan sigui àtona, mentre que pot ser indistintament -a- o -e- quan sigui tònica.
faig fa sé peixo
fas faràs saps peixes
fa fa sap peix
fem farem sabem paixem
feu fareu sabeu paixeu
fan faran saben peixen
  • En els verbs poder i voler, les formes puc i vull del present d’indicatiu, tot el present de subjuntiu i tot l’imperatiu s’escriuen amb una -u- en el lexema, mentre que la resta de formes de tots dos verbs s’escriuen amb una -o- en el lexema.
puc vull pugui vulgui     pogués volgués
pots vols puguis vulguis pugues vulgues poguessis volguessis
pot vol pugui vulgui pugui vulgui pogués volgués
podem volem puguem vulguem puguem vulguem poguéssim volguéssim
podeu voleu pugueu vulgueu pugueu vulgueu poguéssiu volguéssiu
poden volen puguin vulguin puguin vulguin poguessin volguessin
  • No existeix cap infinitiu acabat en *-guer ni cap gerundi acabat en *-guent. Per tant, *poguer i *poguent, *volguer i *volguent, *capiguer i *capiguent o *sapiguer i *sapiguent són formes incorrectes.
  • Els verbs batre i derivats (abatre, combatre, debatre, rebatre), cloure i derivats (concloure, excloure, incloure), emetre i derivats (transmetre, remetre), concórrer, confondre, interrompre, concebre, percebre, decebre… són de la 2a conjugació i no pas de la 3a. Per tant, els seus infinitius no són *batir, *abatir, *combatir, *debatir, *rebatir, *concluir, *excluir, *incluir, *emitir, *transmitir, *remitir, *concurrir, *confundir, *interrompir, *concebir ni *percibir. I els seus gerundis no són *batint, *abatint, *combatint, *debatint, *rebatint, *concluint, *excluint, *incluint, *emitint, *transmitint, *remitint, *concurrint, *confundint, *interrompint, *concebint ni *percibint, sinó batent, abatent, combatent, debatent, rebatent, cloent, concloent, excloent, incloent, emetent, transmetent, remetent, concorrent, confonent, interrompent, concebent, percebent i decebent.
  • Hi ha verbs de la 2a conjugació l’infinitiu dels quals acaba en èixer (conèixer, desconèixer, merèixer, parèixer, aparèixer) i altres en éixer (créixer, néixer, péixer). Pel que fa als primers, cal anar en compte amb la 1a persona del singular del present d’indicatiu, ja que alguns fan conec, desconec, parec i aparec i altres fan mereixo.
  • El verb dur dues formes per a algunes persones del present d’indicatiu i de l’imperatiu: dus, però també duus, i du, però també duu. El mateix passa amb el verb lluir quan significa ‘desprendre llum’, però aquest és de la 3a conjugació (llus, però també lluus, i llu, però també lluu).
  • El verb coure té dos participis: cuit quan coure significa ‘cuinar un aliment amb foc’ i cogut quan coure significa ‘produir coïssor’.
  • Els verbs cabre, caldre i valdre tenen dues formes d’infinitiu, ja que també són correctes les formes caber, caler i valer. Un altre verb de la 2a conjugació que té dos infinitius és ser o ésser.
  • Cal parar especial atenció al subjuntiu dels verbs saber i cabre, ja que fan un present irregular i un imperfet regular.
Present de subjuntiu Imperfet de subjuntiu
sàpiga càpiga sabés cabés
sàpigues càpigues sabessis cabessis
sàpiga càpiga sabés cabés
sapiguem capiguem sabéssim cabéssim
sapigueu capigueu sabéssiu cabéssiu
sàpiguen càpiguen sabessin cabessin
Són incorrectes formes com *sàpigui, *sàpiguis, *sàpigui… *càpigui, *càpiguis, *càpigui… per al present o *sapigués, *sapiguessis, *sàpiguéssim… *capigués, *sapiguessis, *càpiguéssim… per a l’imperfet.

Irregularitats en la 3a conjugació

  • Els verbs ajupir, bullir, collir, cosir, tossir, escopir, munyir, fugir, grunyir, pudir i retrunyir no són incoatius i, per tant, es conjuguen com obrir o dormir: ajupo, bullo, cullo, cuso, tusso, escupo, munyo, fujo, grunyo, pudo i retrunyo…
  • El verb sentir no és, evidentment, incoatiu, com tampoc els seus derivats consentir, pressentir i ressentir. Per tant, escriurem sento, consento, pressento i ressento i no pas *consenteixo, *pressenteixo ni *ressenteixo. Ara bé, cal recordar que assentir i dissentir sí que són incoatius, i, en conseqüència, haurem d’escriure assenteixo i dissenteixo.
  • Els verbs acudir, consumir, resumir, presumir, arrupir, brunzir i percudir es poden conjugar de les dues maneres, segons la forma pura i segons la forma incoativa: acudo, però també acudeixo; consumo, però també consumeixo; resumo, però també resumeixo; presumo, però també presumeixo; arrupo, però també arrupeixo; brunzo, però també brunzeixo; i percudo, però també percudeixo.
  • El verb lluir té un significat diferent segons si es conjuga en la forma pura o bé en la forma incoativa. Amb la forma pura significa ‘desprendre llum’, mentre que amb la forma incoativa significa ‘exhibir’: aquesta nit els estels lluen especialment nítids / els nous rics llueixen uns cotxes caríssims. Recordem que, amb el significat no incoatiu (‘desprendre llum’), el verb lluir té formes dobles en algunes persones del present d’indicatiu i de l’imperatiu: llus, però també lluus, i llu, però també lluu.
  • Els verbs tenir i venir són verbs de la 3a conjugació. Per tant, formes com tindre i vindre són considerades no recomanables per a textos formals.
  • Convé repassar la conjugació sencera de verbs que són especialment irregulars com escriure o viure.
  • Els verbs marxar, caure, callar i pujar no són pronominals en català: *ens hem marxat, *us caureu, *calleu-vos, *s’han pujat a la cadira. En canvi, anar-se’n sí que és pronominal: m’en vaig, te’n vas, se’n va, ens n’anem, us n’aneu, se’n van.
  • Verbs com obrir, omplir, venir o córrer, que és de la 2a conjugació fan la 3a persona del singular del present d’indicatiu amb -e final, així com la 2a persona del singular de l’imperatiu: obre, omple, ve i vine, corre.
  • Els verbs acabats en vocal + -ir (reduir, intuir, conduir…) porten dièresi en diverses formes i temps verbals. On no escriurem mai dièresi, a causa de les normes d’estalvi de la dièresi, és a l’infinitiu, al gerundi, al futur i al condicional: reduir, reduint, reduiré, reduiria. Però sí en el participi: reduït, reduïda, reduïts, reduïdes.
Present indicatiu Imperfet indicatiu Passat simple Present subjuntiu Imperfet subjuntiu Imperatiu
condueixo reduïa intuí produeixi construís   
condueixes reduïes intuïres produeixis construïssis influeix
condueix reduïa intuí produeixi construís influeixi
conduïm reduíem intuírem produïm construíssim influïm
conduïu reduíeu intuíreu produïu construíssiu influïu
condueixen reduïen intuïren produeixin construïssin influeixin
  • Els verbs collir, cosir, tossir, sortir i escopir alternen les vocals -o- i -u- en el lexema. Hi escriurem una -u- quan la vocal del lexema sigui tònica i, en canvi, una -o- quan sigui àtona.
cullo cuso tusso surto escupo
culls cuses tusses surts escups
cull cus tus surt escup
collim cosim tossim sortim escopim
colliu cosiu tossiu sortiu escopiu
cullen cusen tussen surten escupen

Els verbs velaritzats

Molts verbs de la 2a conjugació (aprendre, pretendre, conèixer, voler, valer, viure, prendre, vendre, treure, escriure, riure, encendre, entendre…), així com tenir i venir de la 3a tenen irregularitats en el lexema que passen per l’increment en alguns temps d’un so velar: [k] i [g]. Això es tradueix gràficament en l’aparició -c-, -qu- i -gu- al final del lexema en el passat simple, el present de subjuntiu, l’imperfet de subjuntiu i l’imperatiu. Per detectar si un verb presenta aquesta irregularitat, només cal observar si la 1a persona del singular del present d’indicatiu acaba en so velar: aprenc, pretenc, conec, valc, visc, prenc, venc, trec, escric, ric, encenc, entenc, tinc, vinc… Només el verb voler se n’escapa: vull.

 

Oracions exhortatives

 

 

En la formació de l’imperatiu cal tenir present que les dues 2es persones, la del singular i la del plural, són les úniques que són autèntiques d’aquest temps verbal, i, en el cas dels verbs velaritzats, adopten el lexema del mode indicatiu. De fet, la 2a persona del plural de l’imperatiu coincideix amb la del present d’indicatiu. En canvi, la resta de persones de l’imperatiu, és a dir, la 1a del plural i les dues 3es, coincideixen amb el subjuntiu.

 

 

Aquesta qüestió és especialment significativa a l’hora de construir oracions exhortatives, que poden ser de dos tipus.

 

  • Afirmatives: expressen una ordre i es construeixen amb l’imperatiu, per la qual cosa podem anomenar-les imperatives (beu més a poc a poc / beveu més a poc a poc).
  • Negatives: expressen una prohibició i es construeixen amb el subjuntiu (no beguis aigua de la font / no begueu aigua de la font).

 

 

Així les coses, les formes verbals que farem servir per construir ordres i prohibicions seran idèntiques quan es tracti de la 1a persona del plural i de les dues 3es persones, però caldrà anar amb compte en el cas de les dues 2es, ja que no coincidiran.

 

 

 

Convé recordar que, com dèiem en el capítol de les formes no personals, les oracions exhortatives no es poden construir amb l’infinitiu: *no aparcar / *respectar les plantes.

 

Els participis

 

 

Els participis regulars presenten les desinències del quadre de la dreta.

 

 

 

Però molts participis de la 2a i de la 3a conjugacions són irregulars. En conseqüència, és recomanable repassar la taula de gerundis i participis irregulars que ve a continuació.

Infinitiu Gerundi Participi
absoldre absolent absolt
admetre admetent admès
atendre atenent atès
atènyer atenyent atès
aparèixer apareixent aparegut
aprendre aprenent après
batre batent batut
beure bevent begut
caldre calent calgut
caure caient caigut
cloure cloent clos
cobrir cobrint cobert
comparèixer compareixent comparegut
complir complint complert, complit
conèixer coneixent conegut
córrer corrent corregut
coure coent cuit, cogut
creure creient cregut
dependre depenent depès
desaparèixer desapareixent desapareixent
descloure descloent desclòs
dir dient dit
dissoldre dissolent dissolt
doldre dolent dolgut
dur duent dut
emènyer empenyent empès
encendre encenent encès
entendre entenent entès
escriure escrivint escrit
establir establint establert
estrènyer estrenyent estret
fer fent fet
fondre fonent fos
haver havent hagut
imprimir imprimint imprès
jeure jaient jagut
merèixer mereixent merescut
moldre molent molt
morir morint mort
obrir obrint obert
ofendre ofenent ofès
oferir oferint ofert
ometre ometent omès
omplir omplint omplert
pertànyer pertanyent pertangut, pertanyut
plànyer planyent plangut, planyut
plaure planyent plagut
poder podent pogut
pondre ponent post
prendre prenent pres
pretendre pretenent pretès
resoldre resolent resolt
restrènyer restrenyent restret
riure rient rigut
romandre romanent romàs
sofrir sofrint sofert
soler solent solgut
suplir suplint suplert, suplit
suspendre suspenent suspès
tenir tenint tingut
tòrcer torcent tort
treure traient tret
valdre valent valgut
vèncer vencent vençut
venir venint vingut
viure vivint viscut
voler volent volgut

Les perífrasis verbals

Les perífrasis verbals són unitats formades per dos elements verbals, un verb en forma personal i un altre en forma no personal (infinitiu, gerundi o participi). La primera forma d’aquestes combinacions verbals està mancada de significat i actua com a auxiliar, alhora que introdueix matisos aspectuals o modals, mentre que la forma no personal aporta la càrrega semàntica i selecciona el subjecte i els possibles complements.

 

Aquestes combinacions de dues formes verbals es poden fer directament o mitjançant un nexe, que en català serà sempre una preposició.

 

Classificació de les perífrasis

 

 

 

Classifiquem les perífrasis a partir de dos criteris.

 

Segons la relació que expressen, parlem de perífrasis aspectuals (o d’acció verbal) o bé de perífrasis modals (o de modalitat).

 

 

 

 

 

Segons la forma no personal que s’hi utilitzi, les perífrasis poden ser d’infinitiu, gerundi o participi. En general, les perífrasis d’infinitiu fan referència al futur; les de gerundi, al present; i les de participi, al passat.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

No hem de confondre les perífrasis verbals amb les locucions verbals, és a dir, grups de paraules entre les quals hi haurà un verb que prenen un significat conjunt -en força ocasions figurat- diferent del que seria la suma de significats per separat (tenir en compte, fer pena, trobar a faltar, dur a terme, fer pressió, jugar llarg, tocar fusta…). 

 

Remarques

  • Com és sabut, construccions perifràstiques del tipus tenir que, haver que o ser precís són castellanismes. Quan vulguem expressar obligació a través d’una perífrasi, cal que utilitzem haver de o caldre + infinitiu o bé caldre + proposició subordinada.

*Tinc que fer els deures.

He de fer els deures. / Cal fer els deures. / Cal que faci els deures.

*És precís que marquem bé l’extrem dret.

Hem de marcar bé l’extrem dret. / Cal marcar bé l’extrem dret. / Cal que marquem bé l’extrem dret.

  • En català, la probabilitat s’expressa amb la perífrasi deure + infinitiu i no pas amb el futur ni amb el condicional.

*Seran les quatre. / Deuen ser les quatre.

*Hi anirien quatre gats. / Devien anar-hi quatre gats.

  • La perífrasi venir + gerundi és un castellanisme. Es pot substituir per anar + gerundi, però també hi ha altres solucions més senzilles que resulten fins i tot millors.

*Fa dies que us vinc avisant que esteu treballant poc. 

Fa dies que us vaig avisant que esteu treballant poc. 

Fa dies que us aviso que esteu treballant poc.

  • La perífrasi anar a + infinitiu és incorrecta amb el sentit d’intenció. Només es pot fer servir si volem indicar imminència.

*El proper curs vaig a fer un cicle formatiu.

El proper curs faré un cicle formatiu. / El proper curs penso fer un cicle formatiu. / El proper curs vull fer un cicle formatiu.

Vaig a preparar el sopar.

 

Correlacions verbals

En les oracions condicionals cal tenir en compte les següents correlacions temporals entre el verb de l’oració condicional i el verb de l’oració principal.

Present d’indicatiu Futur
Si estudio més, aprovaré l’assignatura.
Si es disculpa, el perdonaré.
Imperfet de subjuntiu (però també d’indicatiu) Condicional
Si estudiés més, aprovaria l’assignatura.
Si estudiava més,
Si es disculpés, el perdonaria.
Si es disculpava,
Plusquamperfet de subjuntiu Condicional perfet
Si hagués estudiat més, hauria aprovat l’assignatura.
Si s’hagués disculpat, l’hauria perdonat.

En català existeix una altra correlació temporal, la del present de subjuntiu i el futur en oracions introduïdes per quan o els qui.

Present de subjuntiu Futur
Quan arribin els teus pares començarem la festa d’aniversari.
Els qui obtinguin millors resultats en la prova física passaran a la següent fase.

Usos dels verbs ser i estar

El verb SER s’utilitza en els següents casos.

  • Quan el complement és un circumstancial de lloc que indica localització transitòria, el verb significa ‘trobar-se’ i no es fa referència al temps o la durada dins l’oració. 

La Sònia és a la perruqueria.

Els gossos són al pati.

Els llibres són damunt la taula.

  • Quan el complement és un circumstancial de lloc que indica localització permanent, el subjecte és inanimat i el verb significa ‘trobar-se’. 

La Pedrera és al passeig de Gràcia.

L’Institut Banús és a Cerdanyola del Vallès.

  • Els dos casos de dalt admeten l’ús dels verbs haver-hi i tenir.

Al passeig de Gràcia hi ha la Pedrera.

Tenim els gossos al pati.

  • Si volem expressar qualitats permanents.

Els teus amics són molt simpàtics.

Aquell restaurant és caríssim.

  • Els adjectius viu, mort, solter, casat, divorciat admeten ser i estar indistintament.

Els insectes amb què treballa al laboratori són morts. / Els insectes amb què treballa al laboratori estan morts.

El seu pare és divorciat. / El seu pare està divorciat.

  • Quan volem expressar el temps que trigarà a produir-se un esdeveniment.

El concert serà la setmana que ve.

 

 

Farem servir el verb ESTAR en les següents circumstàncies.

  • Quan el complement és un circumstancial de lloc que indica que una persona hi viu o hi treballa. En aquests casos, podem utilitzar els verb estar i estar-se indistintament, però només en el primer cas, és a dir, quan vulguem indicar que una persona viu en un lloc; no podrem recórrer a estar-se quan vulguem expressar que hi treballa.

Els meus pares estan a Vic des de fa quatre anys. (= hi viuen) / Els meus pares s’estan a Vic des de fa quatre anys.

El meu millor amic està a la mateixa finca que jo. (= hi viu) / El meu millor amic s’està a la mateixa finca que jo.

Quan estaves al banc, guanyaves més diners. / *Quan t’estaves al banc, guanyaves més diners.

  • Si el subjecte és animat i el CCL indica estada llarga i, a més, se n’especifica el temps o la durada dins l’oració, també utilitzarem estar.

Roger Federer va estar 237 setmanes consecutives al número u del rànquing mundial.

Va estar un any a la presó.

 

  • Per expressar qualitats transitòries. En el cas dels subjectes animats, només podrem fer servir estar, però, amb subjectes inanimats, podem utilitzar ser o estar indistintament.

No podrà jugar avui perquè està lesionat. / *No podrà jugar perquè és lesionat.

La sopa està freda. / La sopa és freda.

Quan van entrar-hi, la casa estava buida. / Quan van entrar-hi, la casa era buida.

  • Quan el complement és un adverbi.

Els exercicis estan malament.

 

Hi ha vegades que l’ús de SER o ESTAR canvia completament el sentit de l’oració. Acostuma a passar amb adjectius que poden expressar qualitat transitòria i permanent segons el context: tranquil, fluix, alegre, trist, tort…

Aquest gos és molt tranquil, però avui no hi està gens.

 

 

Leave a Reply

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out /  Change )

Google photo

You are commenting using your Google account. Log Out /  Change )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out /  Change )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out /  Change )

Connecting to %s