1.ca.08. El records

Pep Tosar, al graner de Jontein, entre la seva germana, la Carme, i el cosí Manolo. Assegut, el tío Feliciano.

Tosar, al graner de Jontein, entre la seva germana, la Carme, i el cosí Manolo. Assegut, el tío Feliciano.

A)

Devia ser l’any 1969 o 1970 quan els pares ens portaren a la meva germana i a mi a conèixer els avis gallecs”. Pep Tosar (Artà, 1961) no recorda gaire bé la data d’aquella primera visita als pares del seu pare, un gallec que es va desplaçar a Mallorca a treballar de cuiner per a l’hoteleria incipient i es va casar amb una artanenca. Ara bé, l’actor ho recorda gairebé tot sobre el cotxe i el viatge llarguíssim que hi van fer des d’Artà, al nord de Mallorca, fins a La Estrada, província de Pontevedra.

“A la porta de casa, a Artà, pujàrem al cotxe familiar, un 850 de color cafè amb llet, matrícula PM-97.000 i escaig (l’escaig no el recordo). D’Artà a Palma, de Palma a Barcelona amb el vaixell, i torna agafar el 850 fins a La Estrada, amb les carreteres d’aquell temps. Ni somniar en aire condicionat”, diu Pep Tosar.

També recorda que de camí a Pontevedra van passar per Madrid i el pare els va dur al Museu del Prado. “Era la primera vegada que veia els quadres de Velázquez, de Goya… Ara que hi penso, potser també era la primera vegada que el pare anava al Prado. Ell era un bon cuiner, però havia sortit d’una Galícia tremendament pobra. Perquè us en faceu una idea, aquell estiu que anàrem a visitar els avis, a més dels cosins i els germans del meu pare, tots més grans que ell, els fills de la meva cosina s’havien quedat amb els avis perquè els pares havien marxat a treballar a Luxemburg, la mare a netejar escales i el pare de mecànic o una cosa així. Se’ns ha oblidat que els nostres també emigraven per fam”. Ho diu just abans de confessar que la seva àvia Carmen “no parlava castellà i era analfabeta, i el pare ens havia de traduir el que ens deia. De tota manera, tant l’àvia Carmen com l’avi Manuel xerraven poc. Eren molt grans”.

A Pep Tosar, la vida de la família paterna el va impressionar, i aquell es va convertir en “un estiu històric per a mi”. Compara la seva quotidianitat amb la dels avis i cosins gallecs: “Jo era un nen de foravila, d’Artà. En un trosset prop de casa teníem un cavall, un porc i unes gallines per a la subsistència. A La Estrada, en concret a l’aldea Jontein, que era on vivien els avis, tot es multiplicava per deu o per vint. Tenien una dotzena de vaques, que vaig aprendre a munyir. De matinada, el tío Feliciano n’ajuntava dues amb un jou i pujàvem damunt el carro, ple de lleteres, i anàvem amb ell a repartir llet casa per casa. Ens hi estàrem un mes, en aquells paisatges d’exuberància brutal per a un nen que només tenia les coordenades d’Artà i els voltants”.

B)

Pau Freixas, a la falda de l’àvia, amb la mare asseguda a la sorra i la germana davant l’avi, a la platja de Gavà.

El trobem de vacances, només uns dies, immers com està en la segona temporada de Sé quién eres, la sèrie de suspens que estrenarà Telecinco aviat, i a l’espera que TV3 decideixi si hi haurà tercera temporada de Cites. Pau Freixas (Barcelona, 1973) descansa amb la seva parella, l’actriu Eva Santolaria, amb qui també treballa a Sé quién eres, i amb els dos fills que tenen. El director de la sèrie Polseres vermelles o de la pel·lícula Herois no només viatja a la infantesa per fer-nos partícips dels seus records d’estiu, sinó que ho fa des del mateix lloc on es van forjar.

“Des que vaig néixer i fins a acabada l’adolescència, passava els estius en un apartament que tenien els avis a Pine Beach, una urbanització de Gavà Mar. Va ser tan forta i tan feliç la vinculació amb aquest lloc que he acabat vivint al mateix pis d’aquells estius de petit amb els avis”, confessa.

Per a Pau Freixas, els estius de la infantesa eren el contrapunt a uns hiverns de patiment. “Jo era un xaval més aviat introvertit, no m’adaptava gaire al sistema educatiu de l’escola. Suspenia, vaig repetir setè, però no perquè fos conflictiu, sinó perquè per a mi aquell era un territori del tot hostil. Anava a l’Escola Thau, que per a molts és una gran escola, però jo patia una agonia cada hivern. Per això, els estius, emparat pels avis, per aquella urbanització on havia fet molts amics amb qui recorríem els carrers amb les bicis, passant de la piscina dels apartaments a la platja, amb l’equip de futbol que havíem format amb la colla, tot allò per a mi era una alliberació. He de reconèixer que tinc nostàlgia d’aquells estius d’infantesa, de plaer i de llibertat”. D’aquí que a Herois, Pau Freixas i Albert Espinosa proposessin un viatge a aquella infantesa i joventut, en certa manera mitificada, emotiva, d’experiències que, en recordar-les, et fan replantejar la vida com a adult. Herois són els seus estius de Gavà, el mateix lloc on viu ara.

“Gavà era el meu paradís, l’alliberament de les angoixes de l’escola. A més, amb els avis hi tenia una gran relació, especialment amb l’àvia, la mare de ma mare, hi mantenia un vincle emocional molt potent. Ara em fa feliç habitar aquell apartament que era el dels estius amb ells i que els nostres dos fills puguin créixer amb la mateixa sensació de llibertat sense riscos amb què vaig créixer jo”. Així ho diu abans d’acabar de remarcar les vistes extraordinàries de la mar de què gaudeix: “En aquest lloc t’adones que el món t’ofereix 360 graus i no una única direcció en línia recta”.

Leave a Reply

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out /  Change )

Google photo

You are commenting using your Google account. Log Out /  Change )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out /  Change )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out /  Change )

Connecting to %s